El conte viatger de 6è B. Gran Bretanya

L’ÍRIA I EN MUSSI SE’N VAN A... LA GRAN BRETANYA!

  

Després d'estar a Cuba i amb el bitllet encarregat i la maleta feta, l’Íria i en Mussi es van dirigir a l’aeroport per fer un llarg viatge amb destí de la capital del país: Londres. El pla de l’estada a l’illa era el següent: visitar les tres nacions (Anglaterra, Escòcia i País de Gal·les) i visitar els llocs més importants del país. Van començar pel Tower Bridge, un dels llocs més importants de Londres. Ja era hora de sopar perquè entre que van arribar pel migdia i van anar a l’hotel i el Tower Bridge ja no els donava temps de fer res. Va sopar un Sandwich i és que allà és on es va inventar aquesta manera de menjar. L’endemà al matí van menjar uns ous fregits i unes torrades i es va posar a recórrer la ciutat i els voltants. Ja finalment, van anar a veure el lloc més conegut de la ciutat: el Big Bang. Van aprofitar per fixar l’hora bé al rellotge i van anar a dinar. Com que era diumenge van menjar el Sunday roast, menjar també inventat allà i que normalment es menja pel diumenge. Van fer les maletes i va anar cap a Gal·les.

Un cop allà van anar a l’hotel a establir-se i van anar a sopar, ja que a part del viatge, també van visitar alguns llocs d’Anglaterra(Radcliffe Camera...).

L’endemà van anar al Castell de Cardiff (ciutat on estava el seu hotel), al Millenium Stadium i a Castel Coch. Després de dinar, es va fer les maletes per l’endemà anar a Escòcia.

L’endemà pel matí, van partir per, al migdia, estar a Edimburg on van dinar i es van instal·lar a l’hotel. Van anar a veure el castell d’Edimburg i a la platja de Portobello. Es va fer la maleta i es va preparar per l’endemà anar-se’n cap a un lloc molt especial... A Catalunya.

De cop es va despertar en un llit. Havia somiat amb un altre planeta amb un llenguatge inventat i un nom inventat amb animals inventats i coses al·lucinants. Ella tenia quatre braços i dos caps. Vivia en un altre planeta. Però el que no sabia era que acabava de crear en la realitat gent i un planeta nou.

Un nou capítol del 2on conte d'en Jordi Badia

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI 2

CAPÍTOL 3

Aquell home, els estava mirant sense treure’ls l’ull de sobre. Estaven esperant a que toqués el timbre per entrar. No per entrar a classe (que ningú volia entrar, tots anaven mig adormits) sinó perquè volien que no els seguís aquella persona. Els feia una mica de por aquella persona perquè, sobretot, els portava molts records que no volien recordar, per no tenir més maldecaps. En sortir, ells ja no se’n recordaven d’aquella persona, i tampoc la van veure, però encara els seguia. Era una persona semblant a la de l’APM. El que diu: “Pim Pam toma Lacasitos!”

Arriba a casa, fa els deures i berena i finalment, obre l’Skyp...

No li reconeixia la contrasenya! Va tancar la finestra i la va tornar a obr..

No hi havia la icona. Això era massa estrany.

Se’n va recordar del perfil  a les xarxes social de la M.I.N.A. (el nom era inoblidable). El va buscar a Goo...

Tampoc hi havia la icona! Cansat, va anar a buscar al seu pare per trucar a l’informàtic. Com que vivia a prop va venir de seguida i s’ho va mirar. A l’historial no constava cap programa instal·lat anomenat Skype o Google. Van mirar de recuperar la contrasenya de l’Skype i tampoc hi havia cap usuari registrat amb el nom del noi. De cop es va apagar l’ordinador. No és bo que un ordinador deixi de rebre corrent de cop. L’ordinador es va engegar. Per sort no s’havia espatllat. Però no va sortir a l’escriptori sinó que es va quedar eternament carregant. De fet, eternament no, al cap d’un quart d’hora el van apagar i el van encendre. Allò era un error que ja passava des de fa temps i no els va preocupar. El van reiniciar i va passar el mateix. Van repetir el progrés i sí que es va encendre. Per fi!

Però quan van entrar a l’escriptori...

El nou conte d'en Jordi Badia. Capítol 2

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI 2

CAPÍTOL 2

Buah... Ara haig d’anar a entreno?! Quina mandra. En fi! Anem-hi. Segur que serà divertit. (Em vaig dir a mi mateix).

Vaig entrar al vestuari i tots feien una cara de poques ganes de fer esport que estaven apunt de desmaiar-se. Fins que al final, un nen d’un altre poble va preguntar:

-Com és que esteu tots així? I a més tots?

-Doncs mira, fa temps vaig viure una “aventura” i just fa poc sembla que hagin tornat. Tinc el seu contacte d’Skype i just quan era hora de venir s’ha connectat i no he pogut parlar amb ells. Ara pensaràs que estic xalat, oi?

-Doncs mira, no ho penso. A Riells també ens va passar això. O alguna cosa semblant.  Com es deia la companyia que feia tot això? M.I.N.A?

Els altres de l’equip que eren del poble, també estaven com ell perquè també havien vist el contacte de M.I.N.A.

Quan van sortir de l’entrenament, van quedar l’endemà a l’insti per parlar del que havia passat.

A dormir, a sopar i cap al llit!

L’endemà es va despertar i es va despertar de seguida i es va preparar per anar a l’insti. Fins i tot va acabar massa d’hora i es va estar esperant mitja hora a que fos hora de sortir.

Va arribar a l’insti. Va arribar molt aviat. Van arribar tots al cap d’una estona i se’n van anar cap a un racó i es van posar a parlar del tema. Encara faltava un quart d’hora per entrar. Just en aquell moment va aparèixer un home amb un rostre bastant conegut.

Les aventures d'un noi anomenat Jordi. 2a PART. Capítol 1

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI 2

CAPÍTOL 1

Ja han passat cinc anys i no els recordaven. Feia massa temps de tot el que havia passat. Però al cas es que ja havien tornat. Només ho sabia ell, en Jordi i va preferir mantenir-ho en secret fins que fos necessari dir-ho. De fet, tenia un pressentiment: passaven coses estranyes. Aquell dia, va passar una cosa que feia anys i anys que no passava: a les golfes es va moure el ratolí durant la nit. Precisament a les golfes i per la nit. Això resultava una mica familiar... Com si ja hagués passat...

Un altre dia, per curiositat va mirar a l’historial del seu ordinador per veure la última pàgina guardada de les seves visites i n’hi havia una que era: http//:MINA.com.

Ja se’n recordava! La M.I.N.A! Era aquella companyia tan rara que van veure fa temps. De cop li va venir al cap el nom d’un noi molt interessant...

-Juan Carles Pacheco Tornactuar es deia? –Es qüestionava a ell mateix.

Era tarda i havia tornat de l’institut. Ja se’n havia fet un, d’institut, al seu poble, Breda.

Tot i això encara no havia deixat hoquei i quan podia sortia amb els seus amics amb bici. Després de l’escola, en Jordi es va connectar a l’Skype i, ja que havia passat tot allò, va recordar que entre els cinquanta i pico contactes que tenia n’hi havia un que guardava molts records... M.I.N.A.

Marcava que estava ocupat. Per això, no rebia ni podia enviar missatges o trucades. Va fer els deures de pressa i corrents i es va preparar la motxilla per anar a hoquei en aquell moment, quan s’estava tancant l’Skype, va aparèixer un missatge: M.I.N.A. connectat.

El conte d'en Jordi Badia. CAPÍTOL FINAL

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI. Cap 21

 

 

Al cartell posava, posava... No posava res!!! A darrera del cartell, però sí que posava una cosa, i bastant sinistre: “I follow you. I’m behind you. I’m you”.

Aquella frase va fer que es giressin tots, no hi havia ningú estrany darrere seu i tampoc els seguia ningú desconegut. No acabaven de comprendre la frase: "I’m you". Què volia dir: Els controlàvem des del futur? Dins el seu cos, hi habitaven dos ànimes? No tenien res, clar.

 

Allò ja començava a cansar, tant esforçar-se per treure una resposta i que aquella resposta no servia per res. Ja era repetitiu. Es van ajuntar tots i es van plantejar ignorar el misteri. Van anar tots cap a casa i l’endemà, amb la consciència a lloc prendre una decisió. Mirar la tele, sopar i dormir. Tot això és el que va fer quan va arribar a casa. Quina mandra li feia fer qualsevol cosa. Estava molt cansat però no era cansament de fer exercici o de pensar molt sinó que era cansament de fracàs, d’esforç per res.

 

L’endemà no va fer les coses quotidianes amb el mateix entusiasme. Ell esperava a que, si la M.I.N.A. el mirava tota l’estona, intentaria impedir la seva decisió. Era l'única esperança que el motivava a anar a l'escola, a veure si havia passat alguna cosa més estranya... No va passar res tot l’endemà. Però és que tampoc va passar res en un munt d’anys. La colla van guardar el record com a un misteri impossible.

 

FI

EL conte d'en Jordi Badia. Capítol 20

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 20

-Siguem positius, pensem que no són els anys que viuràs. –Va dir un.

-D’acord. 2093 menys 2003 és igual a 90. Jo crec que hauríem d’investigar i buscar coses sobre la M.I.N.A relacionades amb el 90, coses de fa 90 anys, coses del 90...

A en Jordi li feia mal tot i va demanar als seus amics si se’n podien anar. Li feia molt mal l’esquena i tenia una mena de picada al braç.

Era hora de berenar. Va agafar un paquet de galetes “Príncipe” i en una hi havia escrit: aigua extreta de la mina “time” des dels 90.

Va agafar una càmera de fer fotos i va fotografiar el paquet de galetes. Va endollar la càmera a l’ordinador i hi va passar les fotos. D’amagat, les va imprimir i les va guardar a un lloc secret. Va agafar un llibre i es va posar a llegir. Hi va haver uns deu segons que li feia molt mal la punxada del braç però encara més el cap.

Va sopar i va anar a dormir.

L’endemà va preparar una motxilla amb una carpeta i es va guardar la imatge. Va sortir corrents i va anar cap al lloc de quedada.

Va entrar a la fàbrica que és on havien quedat i va veure a tothom fent una rotllana, drets i mirant a un lloc. No es veia el que hi havia al mig. En Jordi es va acostar i hi havia una caixa de galetes “Príncipe”. Entre tots van quedar que l’obriria en Jordi i miraria a dintre. Va trobar un paper plegat. El va desplegar i l’únic que es va sorprendre va ser en Jordi perquè el full contenia una imatge. Una imatge igual a la que havia fotografiat en Jordi. El noi va treure la seva imatge i la va ensenyar. Es va sentir un soroll que venia d’un cartell que deia...

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 19

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 19

Es va obrir la cortina de la seva habitació i va entrar una persona amb una xeringa amb una agulla d’un pam. Mentrestant, en Jordi dormia com un angelet tot i que dins el seu profund son havia sentit les passes d’aquella persona. Aquell va deixar la xeringa a sobre una taula i se’n va anar.

L’endemà el va despertar un doctor i li va preguntar que de què era aquella xeringa. Es veu que estava feta servir i que hi havia restes d’una substància molt perillosa pel cos. 

En Jordi, òbviament, va dir que no en sabia res. Va explicar-li al metge que mentre dormia li va semblar sentir unes passes però que no n’estava segur. El doctor se’n va anar per esperar que en Jordi s’adormís. Quan es va adormir li van injectar l'anestesia i el van portar a la sala de rajos X.

Allà, li van posar una roba blanca i li van fer la radiografia. No hi havia res anormal. Tot bé.

El van portar a la seva habitació i es van esperar a les cinc de la tarda. A les quatre en Jordi es va despertar i va començar a preparar-se per tornar a les cinc cap a casa.

A les cinc els seus pares ja arribaven. Ho van carregar to al cotxe i van tornar cap a Breda. 

En Jordi necessitava 3 hores de repós després del viatge, segons el metge. Van venir a veure’l els seus amics i li van explicar una cosa molt paranormal: havia aparegut una tomba, dins la fàbrica.

-I què hi ha escrit a la làpida? –Va preguntar en Jordi.

-Jordi Badia Auladell 2003-2093. Firmat, Juan Carles Pacheco.

Era el temps de vida que li quedava? O era un altre dels rebuscats trencaclosques tan difícils que els proposava en Pacheco?

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 18

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 18

En aquell moment, estava adormit i no era conscient del què feia i va anar al lloc de procedència del soroll. Es va sentir per dalt. Va entrar a les golfes i va sentir un corrent d’aire. Va avançar una mica i va veure que la porta del terrat, estava oberta. Es va pessigar ell mateix i no es va fer mal. Allò podria ser un somni. Va baixar per les escales i es va ensopegar però en aquell moment sí que es va fer mal. Era com si s’hagués despertat d’un somni. Li feien mal les cames i tot es movia. Va anar a recolzar-se a la barana de l’escala però no la va trobar. Va notar que es queia i en aquell moment, va ser tot molt lent: queia molt a poc a poc, el terra s’allunyava, la planta que hi havia ja no hi era, tot s’anava enfosquint. S’anava sentint una melodia. Cada vegada més fluixa, cada vegada més i més fluixa...

Va obrir els ulls de cop i estava en un llit. Va deixar anar un sospir de tranquil·litat. Va aixecar el cap i va veure les parets blanques i va sentir un: piiiiiiiip, piiiiiiiiip, piiiiiiiiiiiiip, piiiiiiiiiiiiip.

Va venir una persona vestida de blanc corrents i va dir:

-S’ha reanimat!!! Ja podeu passar.

Van entrar els seus pares.

-Estàs bé fill? –Van dir els dos alhora.

-Perquè hauria d’estar malament?

-Et vas caure des d’un segon pis des de les escales de casa.

-Sí, és veritat. Ara ho recordo. Quant temps haig d’estar-me aquí?

-Una nit més. Portes tres dies sense coneixement.

Aquella nit es van sentir unes passes pel passadís.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 17

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 17

Va sortir corrents al menjador i va encendre un llumí. Va anar a buscar a la seva mare i llavors va sentir que queia un gerro a terra i va sentir unes passes. Es va obrir una porta i de cop es va tancar. Al cap d’un quart d’hora, va tornar la llum. El seu pare també estava bé. S’havia sentit un gerro trencar-se però tot estava intacte. Quan en Jordi va tornar a l’habitació, va trobar una nota penjant de la pantalla de l’ordinador:

“A de Avui Temporalment”.

És clar!!! A era T perquè era la inicial d’una frase. O sigui, que Avui Temporalment podria ser demà o qualsevol altre dia.

Ja eren les set i va preparar-se per anar a entrenament d’hoquei. Quan va tornar, va dutxar-se va posar-se el pijama, va sopar i va anar a dormir.

L’endemà va preparar-se la motxilla i va anar cap a l’escola. Quan ja eren a la fila va explicar el què li havia passat el dia anterior i resulta que a la Isabel també li havia passat el mateix. Tots s’havien quedat sense llum però només la Isabel i en Jordi havien rebut la mateixa nota.

A l’hora del pati van reunir-se per crear teories sobre allò. No tenien cap més prova per saber qui eren aquella gent. La resta del dia va ser normal. Esperaven que la M.I.N.A actués per saber alguna cosa de tot allò. Després de fer els deures, la colla d’amics d’en Jordi quedaven per l’Skype i jugaven, miraven vídeos o simplement, feien petar la xerrada. Total, que s’ho passaven pipa. A més, també es connectava una amiga d’Arbúcies que jugava amb ells a hoquei.

Quan tots dormien, en Jordi es va despertar. Tenia set. Va anar a la cuina i va veure aigua. Va sentir una porta tancar-se. Aquella nit feia molt vent. Potser havia estat el vent. O potser no?

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 16

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 16

“A les sis de la tarda tindràs una invitació de contacte. A les 6 i quart pots trucar al contacte.”

Eren les 5:56. Quan van ser les 5:59, a en Jordi, el minut que faltava li va ser lent com si fos una hora.

Ding Dong Ding. Tenia una notificació nova: sol·licitud de contacte: M.I.N.A.
Va acceptar i de seguit va fer un grup amb tots els companys de classe. Ja eren les 6:10. En aquest temps (5 minuts), van preparar les preguntes i van intuir el què passaria.

Ja a les 6 i quart, en Jordi va afegir a la M.I.N.A al grup. Van agafar la trucada al cap de 5 segons. Tornava a ser en Juan Carles Pacheco Tornactuar. Tenia la webcam posada.

-Estem aquí reunits perquè em pregunteu coses i jo respongui a les que vulgui.

–Va començar en Juan Carles Pacheco.

-A part de tot el que vam preguntar l’altra vegada voldríem saber per què serveix tot això que feu. O si no voleu contestar aquesta pregunta, us agrairíem que contestéssiu aquesta: 

-Eres tu qui apareixia a casa meva algunes nits? –Va preguntar en Jordi.

-No sóc jo qui apareix algunes nits. Jo sóc qui apareix totes les nits a casa teva. Òbviament nosaltres treballem amb el temps i hem vist com acabaria això. Sabem que ara no teniu cap pregunta més. O sí?

Es va fer un silenci...

-Sí que en tenim més, tenim tota una llista.

Quan en Jordi l’anava a dir. Es va apagar la llum de casa de tots i l’Internet es va tallar.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 15

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 15

-Sí, sóc jo. –Va respondre en Juan Carles. –Em pots dir Pacheco.

-D’acord, en què et puc ajudar?

-Doncs vinc a informar-te. Quan sortiu de l’escola connectat a l’Skype.

-D’acord. Però per què?

-Tu ja ho veuràs.

I se’n va anar carrer amunt fins que el noi el va perdre de vista.

Va anar cap a la porta i va entrar. Llavors va processar la informació que li havia donat a en Juan Carles Pacheco Tornactuar i va decidir anar corrents a explica’ls-hi aquells fets i van quedar tots aquella tarda per l’Skype. Al migdia, va sortir a les 14:00 cap a l’escola on van quedar per preparar-se la tarda d’Skype. Es preguntava si els ferien moltes preguntes o no, com es dirigirien cap a ells...

Al final es va fer l’hora d’entrar a classe i en aquella hora tocava castellà. Feien teatre i s’ho van passar la mar de bé. En Jordi era el Sastre Valent.

-Mama, ja sóc a casa!!!

-D’acord, fill.

Va berenar i va fer els deures el més ràpid possible per anar a l’ordinador però resulta que el trucava un familiar de França i el va tenir mitja hora al telèfon. Ja era l’hora. Va anar a la seva habitació i va encendre la regleta de l’electricitat. Va encendre l’ordinador i la pantalla. Va posar la contrassenya i va obrir de seguida l’Skype.

Tenia un missatge nou i ja hi havia amics seus connectats.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 14

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 14

Aquelles escales els hi resultaven familiars i veure’s a sí mateixos, era com si els hi vingués un déjà vu. Aquelles persones que eren com ells deien el mateix que aquella vegada que van baixar per unes escales. Estava passant el mateix. En aquell moment se’n van adonar que havien viatjat al futur. Els van seguir fins que van baixar les escales. Llavors es va sentir:

-Hola!!!

Es van girar i no hi havia ningú. Quan van tornar a girar-se per mirar l’escala, aquesta ja no hi era i després de discutir què fer van decidir anar a casa perquè semblava que plouria i en Jordi va arribar just a temps. Aquella nit va dormir fatal i va ser-li impossible tancar els ulls. Va agafar la tablet i va posar-se a escoltar música (el seu gènere preferit era el rap). Al final es va acabar adormint però de totes maneres va dormir molt malament. L’endemà es va despertar a les 7:30 i va anar cap a la cuina:

-Hola mama. –Va dir tot adormit. –Bon dia.

-Hola fill, que fas ara despert, si encara és molt aviat? –Va preguntar la mare tot encuriosida.

-Aquesta nit he dormit malament i a sobre m’ha costat adormir-me.

-Hola fill, bon dia!!! –Va sentir la veu del pare.

-Hola papa, bon dia.

Li feia mal tot i estava molt cansat. Es va aixecar i després va anar al sofà. Va seure a taula, va esmorzar, va vestir-se i va anar-se’n cap a l’escola. Un cop a l’escola, ja a les 8:59 hi havia aquell home al que li van fer preguntes dirigint-se cap a ell tot vestit de negre i li va dir en Jordi:

-Ets en Juan Carles Pacheco Tornactuar?

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 13

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 13

-  5, 4, 3, 2, 1... –va acabar el compte enrere- 0!!!

Es va sentir una passa, una altra i una altra. Aquelles passes avançaven fortes i contundents. Es va obrir una porta i va entrar una persona que devia tenir uns 50 anys. Va dir:

- Hola, em dic Pacheco, Joan Carles Pacheco Tornactuar.

- Hola, a què us dediqueu? –es va atrevir a dir l’Eloi.

- Doncs a tot tipus de coses relacionades amb el temps, per exemple: si tens un futur dolent, te l’ajudem a millorar –va respondre.

- A canvi de què? –va preguntar en Jordi.

- Simplement a canvi de la vida eterna. El nostre líder és el Científic Del Temps, també conegut com a CDT. És com un déu per a nosaltres.

- I per què voleu la vida eterna? –va dir la Laura.

- Els altres no ho sé, però jo ho faig perquè m’agrada.

- I per què la A de M.I.N.A vol dir Temporal? –va dir en Sam.

- Això és el que heu de descobrir.

I va desaparèixer. Llavors en aquell moment va començar a sonar la cançó preferida d’en Sam: Tu te llamas Antonia!!!

La música venia del lloc on hi havia l’escala. Tots hi van anar i aquesta vegada hi havia un explosiu amb un encenedor. Van decidir encendre’l. Se’n van anar corrents i al cap de 10 segons es va sentir: boooooom!!!

Van entrar tots corrents i, hi havia unes escales que baixaven. En aquell moment van sentir una veu igual que les seves. Una igual que la d’en Jordi, una igual que la d’en Moha... Van mirar i eren ells mateixos. Espantats, es van amagar dins d’una habitació.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 12

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 12

De cop va veure tot el seu voltant negre i es va despertar al llit. La seva primera impressió va ser que tot allò que havia viscut era un somni però va canviar d’idea quan va veure una altra nota al seu armari: “M.I.N.A: Món Irreversible Nòmades Temporal”.
-Això deu ser algun grup de gent que fa coses amb el temps i el manipula. –Va dir-se en Jordi. –Però segur. –Va afirmar-se a si mateix.
Va posar-se a l’ordinador i va buscar al Google: Món Irreversible Nòmades Temporal.
Va tenir només 1 resultat: un perfil de Facebook. Va entrar-hi i sortien dibuixos fets en paper groc, com les notes que li havien deixat. L’última publicació era la més interessant i hi posava: Si saps que vol dir M.I.N.A, a la fàbrica demà. S’havia publicat aquell mateix dia fa 1 hora.

Va anar-se’n a dormir i aquella nit va tenir un malson: No parava de veure les lletres M, I, N, A movent-se pel seu voltant.

L’endemà, va trucar a tots els seus amics per quedar a les 6 de la tarda a la plaça del poble per analitzar pistes i parlar del què els havia passat. A les 7 de la tarda van anar tirant cap a la fàbrica. Per veure perquè tenien tots aquella nota a la seva habitació.

Quan van arribar a la fàbrica van trobar una altra noteta: “Ara vindrà un representant nostre: amb ell podreu dialogar i fer-li les preguntes que vulgueu. Però tingueu en compte que només respondrà a les preguntes que ell vegi convenient”.
N’hi va haver alguns que es van espantar i se’n van voler anar i alguns que no van poder venir.

-Compte enrere: 10, 9, 8, 7, 6... –Va dir la mateixa veu fent un compte enrere.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 11

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 11

-M.I.N.A, què voldrà dir... –es va preguntar en Jordi.

Després de poc raonar, van acordar que la M era de Món.

-Correcte, teniu 5 minuts més. Ara heu d’endevinar que vol dir la I. –Va dir la veu.

Van estar discutint molta estona i al final Van quedar que podrien ser 3 possibilitats: irreversible, impossible o instantani. Van decidir que les dirien totes i com a mínim guanyarien 3 minuts així que les hi van dir a la veu.

-La paraula correcte és irreversible. La N és la més fàcil. –Va dir la veu.

Els hi quedaven 35 minuts. I estaven bastant tranquils. Van decidir que la N podria voler dir: Nòmades.

-És correcte. Igual que la N era la més fàcil, la A és la més difícil però teniu una pista. La podeu fer servir i perdreu 5 minuts. Si la voleu fer servir, premeu el botó vermell de la paret. A sí, me’n descuidava, teniu 20 minuts. –Va dir la veu.

-Votem si prémer el botó o no. –va dir la Clara.

El resultat va ser si i així ho van fer. Els quedaven 13 minuts. La pista era: no comença A sinó per T.

-Temporal!!! –Va cridar en Jordi.

-Correcte. –Va dir la veu- Ara sereu transportats al present amb les vostres famílies però tot això no ha acabat, sigueu-ne conscients.

Perquè era T i no A si realment era A i que volia dir aquella veu amb “sereu transportats al present amb les vostres famílies”. Havien descobert que era M.I.N.A que ja era un gran pas.

Tot era una cosa molt rara.

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 8

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 8

-Mama! Aquell paper contenia el resultat del trenca... –En Jordi va estar a punt de dir-li tot el secret i esguerrar-ho tot.

-Què contenia? –Va dir la mare amb una mirada interrogant.
-Res. És un treball de classe. És el mecanisme d’un trencanous. A medi estudiem els mecanismes.

La mare se’n va anar. El risc ja havia passat. Però no els problemes. No tenia el paper. Va esmorzar, es va vestir i a les onze del matí va estar a “la fàbrica”.
Arribava tard i a més era el que hauria de tenir la clau per resoldre el trencaclosques. Tots el van mirar en entrar per la gran porta. En Pol li va dir:

-Va espavila tio, t’estàvem esperant. I el full amb la resposta?

-La meva mare l’ha llançat. –Va dir el noi lamentant-se-.

-Sap alguna cosa la teva mare? –va dir en Marc.

-No, me n’he salvat. Li he dit que estàvem fent un treball del mecanisme d’un trencanous. No pregunteu com he arribat a dir això perquè és molt llarg.

-Tranquil. Tinc una còpia de tots els números. Col·loquem les fotos. Va!. –Va dir en Pol.

Efectivament, sortia un prat i de primer pla hi havia una tija. L'única cosa estranya era que a dalt de la tija hi havia una imatge d’un diari que mostrava

una data i un lloc: Breda, 19-5-1947 Fontova.

De cop en Samuel:
-Era just sota els nostres peus, aquesta font. Exactament on hi havia el reproductor de CD.

Es van acostar tots a on suposadament hauria d’estar el reproductor. Però no hi era! El més sorprenent és que hi havia unes escales que baixaven.