El gran segrest. Capítol 4

Capítol 4

 

-Hola- va dir una veu molt ronca i desconeguda per a en Joan.

De cop, el pare del nen segrestat va fer un senyal perquè tothom es posés els auriculars, encara que no estava segur que fossin ells, és a dir, els segrestadors.

 

-Hola- va tornar a dir la veu- tinc el teu fill, Joan. Quedem demà passat, dissabte a la piscina municipal.

-Està bé el meu fill??!!??-va cridar el pare del nen.

 

Sentint el que havia dit en Joan, la Maria i la Joana es van espantar perquè eren les úniques que no tenien auriculars ni en volien.

 

-El teu fill està bé- va continuar la veu- però no ho estarà tan si dissabte no em portes els diners. Quedem allà.- i va penjar el telèfon.

-Hola!!! Com ho he de fer??!!?? Hola!!!

 

Però ja havien penat. Havien de preparar els diners en bosses i portar-los a la piscina municipal d’aquí dos dies, dissabte. No podien fer res.

 

-Saps que ferm Joan?-va dir el que manava dels agents secrets- et posarem aquests aparellets per la panxa i te’ls enganxarem amb celo pel cos. D’aquesta manera podrem sentir-ho tot i si necessites ajuda podrem ajudar-te.

- No voldré ajuda- va dir en Joan tot decidir- si s’assabenta que he demanat ajuda em maten el fill!!! Per tant, els aparellets aquests només per sentir.

 

Ja ho tenien tot a punt. Llavors, un dels agents va dir que anava un moment a fora a prendre aire. Aquest home estava com de pràctiques perquè encara no tenia la carrera d’agent, però li faltava poc. I amb aquest cas del segrest, aprendria ràpidament.

 

Van anar tots a dormir.

 

-Un moment!!!- va cridar en Joan- a quina hora li he de portar?? No m’ho ha dit.

 

Però igualment van anar a dormir i ja pensarien l’endemà.

 

La nit va anar passant i a les 3:58 de la matinada va sonar el telèfon. Tothom es va aixecar i va anar a les seves posicions excepte la Maria i la seva filla. A la Maria li faltava molt poc tenir la bessonada.

En Joan va tornar a agafar el telèfon. En sentir aquella veu tan ronca, va donar el senyal i tothom es va posar els auriculars.

 

- Hola de nou Joan. Canvi de plans. Tu, a les sis de la tarda, aniràs al gimnàs del teu poble. Sé que tu hi tens una taquilla. Al gimnàs, com que també hi ha una piscina, jo tindre la teva clau de la taquilla i t’hauràs de tirar a l’aigua perquè jo l’hauré amagat al fons. Quan t'hi tiris, no et treguis la roba. Després, aniràs a la teva taquilla, deixaràs els diners i marxaràs.

 

-I el meu fil??!!??- va cridar en Joan. Però el desconegut ja havia penjat el telèfon.

Haurien de fer tot allò i després aconseguirien el seu fill. Segur que sí. A no ser que el segrestador l’hagués enganyat i el seu fill ja fos mort o el matessin igual. No, no podia ser. El seu fill estava viu i el tornaria a veure. 

 

 

 

 

 

El gran segrest. Capítol 3

Capítol 3

Com que ells tenien molts diners, van decidir contractar als millors agents secrets. Era veritat que la nota o carta o digueu-li com vulguis, deia que no ho podien fer, perquè si ho feien matarien en el seu fill i potser els hi segrestaven també la filla. Però ells van pensar que si contractaven els millors agents, els segrestadors no ho sabrien, per tant, al seu fill no li passaria res, i a la seva filla, tampoc.

Aquell mateix dia ja van arribar els agents a la casa d’en Joan, la Maria i la Joana. En Joan els va dir que si volien, perquè fos més pràctic, ell, la seva dona i la seva filla, els deixaven una habitació de les seves a cadascun. I així ho van fer. Els agents es van allotjar a la casa d’ells i van poder treballar molt millor.

En aquell moment va sonar el telèfon. Els agents secrets van callar de cop perquè fos qui fos la persona del telèfon, no sapiguessin que ells estaven allà. Però era la germana del pare que s’havia enterat dels fets i que si necessitaven alguna cosa que comptessin amb ella.

Els agents van tenir una idea: connectarien uns cables al telèfon, així si trucaven els segrestadors, encara que fos amb un distorsionador de veu, ells, pels auriculars ho podrien sentir. I així ho van fer.

Va ser el dia següent, que va sonar el telèfon i tothom es va col·locar als seus llocs. Fins que en Joan no agafés el telèfon i donés el senyal de que eren els segrestadors, els agents no es podien posar els auriculars, perquè podia ser que fos algú que ells coneixien i que els digués alguna cosa personal...

Llavors, en Joan va agafar el telèfon i va dir:

-Sí?

El gran segrest. Capítol 2

Capítol 2

La Maria es va despertar i va anar a preparar la llet a en Pere i la Joana. La Joana, es despertà amb molta gana i ràpidament, va anar a esmorzar. La Maria, va cridar a en Pere perquè no venia. Al final, va pujar ella, ja que el seu fill no baixava. Va anar a la seva habitació. El llit estava desfet, i a sobre, hi havia una carta,  però pensant que era d’en Pere, no la va tocar i va anar a mirar si estava al lavabo. Però tampoc hi era. Com que tenien uns quants “criats” (per dir-ho d’alguna manera), va manar que el busquessin per tota la casa. La Joana, espantada, també el va començar a buscar. La mare, anava cridant:

-Pere!!!!!!!!!! Sí és una broma de les teves, no fa cap gràcia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Però en Pere no apareixia, havia desaparegut. La Maria, desesperada, va trucar en en Joan i li explicà la situació. En Joan, de seguida va ser a casa.

I també es va posar a buscar-lo. Llavors, com que no el trobaven, va anar a la seva habitació (la d’en Pere) i en veure la carta, l’agafà i la obri. El paper era de color verd. La carta deia: 

Aquesta carta és per vosaltres, Maria i Joan. Us dieu així, oi, els pares d’en Pere?   Tant se val. El vostre fill, està bé, però si no entregueu 2.000.000 d’euros abans d’una setmana, el vostre fill morirà. No aviseu a ningú, ni a la policia ni a agents secrets.  Si ho feu, el vostre fill morirà. I si us hi resistiu, també us quedareu sense la vostre filla, que en Pere m’ha dit que es diu Joana. No us penseu que som amics, és que li vaig fer dir el nom de la seva germana perquè sinó, el pelava. Jo ja us ho he dit: Deixeu els diners a la piscina d’aquest poble, a la teva taquilla i no la tanquis amb clau. Ens seguirem comunicant.                                                                                                                               ANÒNIM

Quasi se’ls talla la respiració només de pensar què li podia passar en el seu fill, i qui podria haver fet això. De cop, se’ls va acudir una idea...

El nou conte de la Isabel Cros. El gran segrest.

 

Capítol 1

Hi havia una vegada, una família formada pel pare Joan, la mare Maria, la germana gran que es deia Joana i el germà petit, en Pere.

Era una família molt rica i afortunada, ja que s’ho podien permetre tot (si més no, quasi tot) i mai havien fet mal a ningú, ja que per ells, a part de la família, la pau era el més important per poder tenir una bona vida i família.

En Joan, era un empresari i sempre tenia molta feina. També era bastant famós.

La Maria, era estilista, també molt bona i famosa. La Joana, estudiava a l’ institut, a segon d’E. S. O. I en Pere, feia primer a l’escola.

Un dia, van fer una festa al poble, i es clar, en Joan, la Maria, la Joana i en Pere hi van anar.  Com que la Maria també treballava a l’ ajuntament, va pujar a l’ escenari i tothom la va aplaudir. Llavors, va començar a parlar:

-Avui, dia 15 de Febrer de 2015, donem la benvinguda a la festa del poble de Vilamuralla  i a tots aquells qui vulguin gaudir de la gresca. També us volem dir que aquest dimecres dia 18 de febrer, farem la cloenda de la festa del poble amb la crema del Rei Carnestoltes. Aprofitem, doncs, per desitjar-vos una bona festa i que en gaudiu plenament. Fins una altra, adéu!!!

I un altre cop, aplaudiments.

En aquell precís moment, en algun indret no gaire proper, no gaire llunyà de Vilamuralla, unes persones preparaven el pla. -El pla perfecte- que en deien ells.

Aquests homes o dones o totes dues coses(no se sap), estaven preparant un pla, una estratègia. Ningú els coneixia. O potser sí. Però el que era segur, era que ningú es podria pensar ni imaginar, que aquelles persones podien estar preparant això, fos el que fos.

La família d’en Joan, tenia una casa immensa, súper gran. Cada membre de la família, tenia, com a mínim tres habitacions per ells sols, més uns quants lavabos (diria que quatre o cinc), un a cada pis. No cal dir, que a part de les tres habitacions personals de cada persona, n’hi havia una o dos que hi havia el grandíssim llit de matrimoni. En el jardí tenien un gran yacuzzi cobert, que era com una altra habitació que allà mateix hi havia una piscina d’aigua calenta. A fora al jardí, a l’aire lliure, tenien una grossa piscina d’aigua normal, freda.

Quan era l’aniversari d’algun membre de la família, feien unes grans festes, en què tothom en sortia amb ganes de tornar-hi l’endemà o , simplement, de no marxar.

Solien dormir sempre molt bé. Feia tres mesets i mig, que la Maria estaba embarassada de bessonada. Els germans, tenien moltes ganes que nasquessin ja, i s’havien compromès a què no els tindrien enveja i no se sentirien obligats, ja que a alguns nens de la seva classe els hi havia passat.  

Va passar el temps, i un dia...

El conte de la Isabel Cros. Capítol final

(L’HOME I LA GUINEU)

-Crec!!- en Marc va tancar la porta de la gàbia de cop.

La guineu es va arraulir en un costat de la gàbia, espantada. El pagès, li va dir fluixet:

 -Ei, ei!!! Jo només vull dues coses. La primera és que no vull que et tornis a menjar-te més gallines de les meves. I la segona, que tu i jo puguem ser amics.

La guineu va semblar entendre’l, i tot estar dins de la gàbia, es va acostar a en Marc per llepar-li la mà a través de les reixes. El pagès, ho va interpretar en senyal de perdó i d’acceptar en ser amics.

L’endemà, en Marc ja havia construït un gros tancat per la guineu. D’aquesta manera no estava dins la gàbia i la guineu tenia més terreny.

Va trucar al César Millán, i gràcies a ell, va poder ensinistrar a la guineu igual que un gos. Fins i tot en el menjar. De nom li va posar GUINGO, guin de guineu i go de gos.

Molts dies en Marc pensava que no hauria pogut tenir mai una mascota millor, ja que en GUINGO era una mascota perfecta. També el treia a passejar cada dia durant una o dues hores seguides.

I així durant molt de temps.

Fins i tot, de vegades, en Marc posava a les gallines al tancat de la guineu, ja que rarament, eren els millors amics.