Algunes de les fotos de les activitats de la SETMANA CULTURAL

Taller de teatre EN SUPERTOT a 6è A

El conte de la Laura Ortega. Capítol 2

La Juana i la Júlia

Capítol: 2

Passaven els dies i aquell home les continuava perseguint a elles. Espantades, van tornar-li a dir als seus pares però ja no els feien cas perquè d’aquí poc era l’aniversari de la Juana i aquell home era un tiet de la Juana disfressat.

En arribar al dia de l’aniversari, el tiet de la Juana va venir però disfressat.  Ella li va dir:

 – No sé perquè ens estàs seguint, portes uns dies així i molesta. 

 I ara el dia del meu aniversari et presentes aquí,  i a part no sé qui ets però si sé que vas disfressat .Ara et preguntaré una cosa i aquesta cosa és si et pots treure la disfressa que portes.

Ell ho va fer i la Juana en veure que era el seu tiet li va dir: -Sorpresa! 

Ella es va quedar bocabadada . En acabar la festa van quedar-se a dormir  8 nenes que es deien Juana, Marta, Clara, Cèlia, Tatiana, Adriana, Laia i Ona.  Van muntar-se una bona festa  van jugar a fet i amagar, al mocador...

S’ho van passar súper bé! 

CONTINUARÀ

Les vacances de l'Arnau Ortega. Vilaller

 

Entrada secreta per anar al mirador i a casa meva  

 Escut de Vilaller



Pont trencat de Vilaller     




Església ,campanar  

Pont per anar al riu Pedrós 

 




Pont del riu Pedrós nevat

Restaurant Fonda Mas




Danses de Vilaller        



    

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 19

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 19

Es va obrir la cortina de la seva habitació i va entrar una persona amb una xeringa amb una agulla d’un pam. Mentrestant, en Jordi dormia com un angelet tot i que dins el seu profund son havia sentit les passes d’aquella persona. Aquell va deixar la xeringa a sobre una taula i se’n va anar.

L’endemà el va despertar un doctor i li va preguntar que de què era aquella xeringa. Es veu que estava feta servir i que hi havia restes d’una substància molt perillosa pel cos. 

En Jordi, òbviament, va dir que no en sabia res. Va explicar-li al metge que mentre dormia li va semblar sentir unes passes però que no n’estava segur. El doctor se’n va anar per esperar que en Jordi s’adormís. Quan es va adormir li van injectar l'anestesia i el van portar a la sala de rajos X.

Allà, li van posar una roba blanca i li van fer la radiografia. No hi havia res anormal. Tot bé.

El van portar a la seva habitació i es van esperar a les cinc de la tarda. A les quatre en Jordi es va despertar i va començar a preparar-se per tornar a les cinc cap a casa.

A les cinc els seus pares ja arribaven. Ho van carregar to al cotxe i van tornar cap a Breda. 

En Jordi necessitava 3 hores de repós després del viatge, segons el metge. Van venir a veure’l els seus amics i li van explicar una cosa molt paranormal: havia aparegut una tomba, dins la fàbrica.

-I què hi ha escrit a la làpida? –Va preguntar en Jordi.

-Jordi Badia Auladell 2003-2093. Firmat, Juan Carles Pacheco.

Era el temps de vida que li quedava? O era un altre dels rebuscats trencaclosques tan difícils que els proposava en Pacheco?

Aquí tenim una història fantàstica de la Paula Garcia! Llegiu-la.

MÓN FANTASIA!

Fa temps, molt de temps, en un petit bosc al mig d’una illa abandonada hi vivien amagats: els elfs, les fades, els gnoms, els troghs (uns petits monstres)….i així moltes altres criatures.

Cada criatura tenia un lloc per viure, una funció…

Portaven vivint d’aquella manera tres milions trenta-dos anys.

Allà tothom era feliç, si més no, ho semblava.

Aquesta es la historia d’un elf.

Era un petit elf anomenat George. Tots els seus amics li deien George el curiós perquè sempre tenia alguna pregunta rondant pel cap, a vegades amb sentit i a vegades sense sentit.

Vivia amb la seva germana Roseta. Els seus pares van ser descoberts per un vaixell que navegava per allà prop i els navegants se’ls van endur. Des d’aquell moment no els ha tornat a veure mai més.

Tenien un bolet de casa. Vermell, rodonet,alt, ple de flors….

La seva funció era recollir els fruits dels arbres I avisar de tots els perills.

Un dia en George anava caminant i es va trobar una moneda  d’or i va decidir quedar-se-la. Quan va arribar a casa seva va pujar les escales i es va dirigir cap a la seva habitació. Va obrir l’armari i va amagar la seva moneda. L’únic que li rondava pel cap era que es podria comprar amb ella, però en cap moment va pensar tornar-la al seu propietari.

La Roseta va pujar i li va preguntar perquè havia pujat tan de pressa i en George li va explicar lo de la moneda. La Roseta ràpidament li va dir:

-torna-li la moneda al seu propietari.

-però Roseta imagina’t el que ens podríem arribar a comprar amb la moneda- va dir en George.

-estic segura que a tu t’hagués agradat que et tornessin el que haguessis perdut- va dir la Roseta.

-tens tota la raó, ara aniré a tornar-li.

Així doncs en George va agafar la moneda i la va portar al rei perquè li tornes a qui l’havia perdut.

I aquí s’acaba la petita historia den George que va aprendre a posar-se a la pell dels altres per pensar què és el que de veritat has de fer.

Presentació dels alumnes de Breda di Piave

Hola nens i nenes del Cicle Superior!

Aquest passat divendres ens van arribar un parell d'emails a l'escola dels alumnes de Breda di Piave.
Com alguns ja sabreu, allà l'institut comença un any abans que aquí, per tant els alumnes que tenen 11 i 12 anys ja van a l'institut. El correu està escrit en castellà, ja que allà s'estudia aquesta assignatura a l'institut.
D'ara endavant, vosaltres participareu en algunes activitats d'intercanvi a través de la web en les quals vosaltres sereu els protagonistes. Així doncs, aquí sota podeu llegir els textos que ens han enviat:


"Hola chicos:


Somos la clase 1A del colegio Galileo Galilei, de Breda de Piave.
En nuestra clase somos 24 alumnos:somos 13 chicos y 11 chicas. En la clase tenemos un compañero chino Zhang. Todos tenemos once años, menos Zhang y Antonio que tienen doce años.
Nuestros profesores son muy simpáticos, pero nosotros somos muy avispados.
Nuestras asignaturas son: Matemáticas, Inglés, Educación física, Educación artística, Música, Español, Ciencia, Historia, Tecnología, Ciudadanía, Italiano, Geografía.
Nos encanta ver películas, escuchar música y hablar con los amigos.
Tenemos muchas gana de veros y de pasar unos días con vosotros.
Esperamos tener noticias vuestras pronto.

Un saludo y hasta pronto.
Los chicos de 1A"


"Hola chicos:


Somos la clase 1C del colegio Galileo Galilei.
Nuestro colegio está en la calle San Pio X°, en Breda de Piave.
En nuestra clase somos 23 alumnos italianos, un serbio y un croata. Todos tenemos once años, menos Stefan que tiene doce años.
Nuestros profesores son simpáticos, pero algunos son bastante exigentes, tenemos que estudiar muchísimo.
Nuestras asignaturas son: Matemáticas, Inglés, Educación física, Educación artística, Música, Español, Ciencia, Historia, Tecnología, Ciudadanía, Italiano, Geografía.
Nos gusta mucho hacer deporte y salir con los amigos.
Tenemos muchas gana de veros y de pasar unos días con vosotros.
¿Por qué no nos contáis cómo es vuestro cole y vuestra clase?

Un abrazo y hasta pronto.
Los chicos y las chicas de 1C."

Nou conte de la Laura Ortega. la Juana i la Júlia

La Juana i la Júlia

Capítol 1

Hi havia una vegada la Juana i la Júlia que eren unes amigues.

Es portaven molt bé però no eren les millors. A part, la gent deia que eren idèntiques i sempre els hi preguntaven si eren germanes.

Elles sempre s’asseien juntes a la classe, s’explicaven tots els secrets, problemes, com els hi havia anat el dia...

Un dia, quan ja eren mes grans, van estar mirant fotos i vídeos i es van donar compte que els anys anteriors havien sigut una mica tontes per tot allò que feien abans de ser les millors. Van pensar en ser millor amigues durant molts dies però després van arribar a la conclusió que elles durant tota la vida havien volgut ser les millors amigues però no s’atrevien a dir-s'ho.

Com que els hi agradava  fer les mateixes coses van decidir anar a  passar-s'ho bé. 
Van anar de compres, i estaven escoltant música que els hi agradava a elles.

Mentre estaven a dintre de les botigues van veure un home que les estava mirant, seguint-les, feia el què es diu espiar. Elles van decidir anomenar-lo la persona misteriosa.

En arribar a casa, cadascuna va dir-li als seus pares el què havia passat i els seus pares els hi van dir que aquell home marxaria d'on vivien però que si un dia l'home les cridava a elles, no li fessin ni cas.  

El conte de la Clara Ferrer. Un somni real.

UN SOMNI REAL 3

De cop, la policia secreta va pensar que en alguna càmera secreta de la carretera podia sortir la matricula i així enxampar-los.

Van anar a mirar les càmeres però de cop els hi va arribar un correu dient:

-Hem descobert que heu demanat ajuda. No havíem quedat que no? Atents a les conseqüències.

Els policies van estar parlant i després els hi van informar a l’Helena i a la Lola que sabien la matrícula d’aquell cotxe i que anaven a veure qui havia sigut.

L’Helena i la Lola van fer que sí amb el cap i un policia,en Josep, es va quedar amb elles i els altres van anar cap allà.

Van veure a la mare lligada de peus, mans i amb una cinta a la boca. Van treure les pistoles però no van veure a ningú i se’n van emportar a la mare cap al cotxe de policia.

Anaven per bon camí. Ja tenien a la mare, faltava trobar a els segrestadors.

L’Helena i la Lola quan van veure a la mare es van posar molt i molt contentes. Encara no se sabia res dels segrestadors… Llavors van tornar a enviar un correu dient:

-Ja teniu a la mare, però no a nosaltres. Com ens trobareu? Jajaja!

Quin somni és?

Qui són els segrestadors?

El conte d'en Jordi Badia. Capítol 18

LES AVENTURES D’UN NOI ANOMENAT JORDI

CAPÍTOL 18

En aquell moment, estava adormit i no era conscient del què feia i va anar al lloc de procedència del soroll. Es va sentir per dalt. Va entrar a les golfes i va sentir un corrent d’aire. Va avançar una mica i va veure que la porta del terrat, estava oberta. Es va pessigar ell mateix i no es va fer mal. Allò podria ser un somni. Va baixar per les escales i es va ensopegar però en aquell moment sí que es va fer mal. Era com si s’hagués despertat d’un somni. Li feien mal les cames i tot es movia. Va anar a recolzar-se a la barana de l’escala però no la va trobar. Va notar que es queia i en aquell moment, va ser tot molt lent: queia molt a poc a poc, el terra s’allunyava, la planta que hi havia ja no hi era, tot s’anava enfosquint. S’anava sentint una melodia. Cada vegada més fluixa, cada vegada més i més fluixa...

Va obrir els ulls de cop i estava en un llit. Va deixar anar un sospir de tranquil·litat. Va aixecar el cap i va veure les parets blanques i va sentir un: piiiiiiiip, piiiiiiiiip, piiiiiiiiiiiiip, piiiiiiiiiiiiip.

Va venir una persona vestida de blanc corrents i va dir:

-S’ha reanimat!!! Ja podeu passar.

Van entrar els seus pares.

-Estàs bé fill? –Van dir els dos alhora.

-Perquè hauria d’estar malament?

-Et vas caure des d’un segon pis des de les escales de casa.

-Sí, és veritat. Ara ho recordo. Quant temps haig d’estar-me aquí?

-Una nit més. Portes tres dies sense coneixement.

Aquella nit es van sentir unes passes pel passadís.

El gran segrest. Capítol 4

Capítol 4

 

-Hola- va dir una veu molt ronca i desconeguda per a en Joan.

De cop, el pare del nen segrestat va fer un senyal perquè tothom es posés els auriculars, encara que no estava segur que fossin ells, és a dir, els segrestadors.

 

-Hola- va tornar a dir la veu- tinc el teu fill, Joan. Quedem demà passat, dissabte a la piscina municipal.

-Està bé el meu fill??!!??-va cridar el pare del nen.

 

Sentint el que havia dit en Joan, la Maria i la Joana es van espantar perquè eren les úniques que no tenien auriculars ni en volien.

 

-El teu fill està bé- va continuar la veu- però no ho estarà tan si dissabte no em portes els diners. Quedem allà.- i va penjar el telèfon.

-Hola!!! Com ho he de fer??!!?? Hola!!!

 

Però ja havien penat. Havien de preparar els diners en bosses i portar-los a la piscina municipal d’aquí dos dies, dissabte. No podien fer res.

 

-Saps que ferm Joan?-va dir el que manava dels agents secrets- et posarem aquests aparellets per la panxa i te’ls enganxarem amb celo pel cos. D’aquesta manera podrem sentir-ho tot i si necessites ajuda podrem ajudar-te.

- No voldré ajuda- va dir en Joan tot decidir- si s’assabenta que he demanat ajuda em maten el fill!!! Per tant, els aparellets aquests només per sentir.

 

Ja ho tenien tot a punt. Llavors, un dels agents va dir que anava un moment a fora a prendre aire. Aquest home estava com de pràctiques perquè encara no tenia la carrera d’agent, però li faltava poc. I amb aquest cas del segrest, aprendria ràpidament.

 

Van anar tots a dormir.

 

-Un moment!!!- va cridar en Joan- a quina hora li he de portar?? No m’ho ha dit.

 

Però igualment van anar a dormir i ja pensarien l’endemà.

 

La nit va anar passant i a les 3:58 de la matinada va sonar el telèfon. Tothom es va aixecar i va anar a les seves posicions excepte la Maria i la seva filla. A la Maria li faltava molt poc tenir la bessonada.

En Joan va tornar a agafar el telèfon. En sentir aquella veu tan ronca, va donar el senyal i tothom es va posar els auriculars.

 

- Hola de nou Joan. Canvi de plans. Tu, a les sis de la tarda, aniràs al gimnàs del teu poble. Sé que tu hi tens una taquilla. Al gimnàs, com que també hi ha una piscina, jo tindre la teva clau de la taquilla i t’hauràs de tirar a l’aigua perquè jo l’hauré amagat al fons. Quan t'hi tiris, no et treguis la roba. Després, aniràs a la teva taquilla, deixaràs els diners i marxaràs.

 

-I el meu fil??!!??- va cridar en Joan. Però el desconegut ja havia penjat el telèfon.

Haurien de fer tot allò i després aconseguirien el seu fill. Segur que sí. A no ser que el segrestador l’hagués enganyat i el seu fill ja fos mort o el matessin igual. No, no podia ser. El seu fill estava viu i el tornaria a veure.