Sóc a l'Índia, a molts quilòmetres de casa, del lloc on he nascut i he passat els primers anys de la meva vida i ho trobo a faltar. Tot i haver marxat amb els pares, he deixat enrere els avis, tiets, cosins i amics i em sento trist quan penso en ells. Aquí no conec a ningú i em sento estrany: tinc por de no adaptar-me i que no m'acceptin. Sento que tothom m'observa i que a vegades riuen perquè la meva forma de comportar-me i de vestir és molt diferent de la seva. Pel que fa a la llengua, no entenc res del que diuen i ells tampoc m'entenen a mi.
Per a integrar-me millor ala Índia he decidit aprendre la llengua. Vaig a una escola anglesa, perquè aquí, el català i el castellà no el coneixen, i abans de les classes aniré a aprendre l'indi. Quan ja en sàpiga una mica, intentaré aprendre coses sobre els seus costums i les seves tradicions.
D'altra banda, tot serà molt més fàcil si la gent d'aquí m'ajuda i m'ensenya tot allò que per a mi és nou. Vull que m'expliquin com celebren les seves festes tradicionals i quins són els seus menjars típics. No vull que riguin perquè em costi expressar-me en la seva llengua i vull que em comprenguin i valorin l'esforç que faig per integrar-me. Només sóc un nen que vol aprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada