El conte viatger de 6è B. Capítol 5: Senegal

Quan estaven quasi a punt de pujar a l’avió, l’Íria es va enrecordar d’en Mussi!!

És que tanta festa i tant futur marit... És veritat, no podia parar de pensar en aquest tal Aurelio Trankinvansi.

Doncs això, que vaig anar a buscar al meu Mussi (pobret!!!).

Vaig tornar a l’aeroport just a temps per poder pujar a l’avió, per dirigir-se cap al Senegal. El Senegal, era un país que tenia moltes ganes de veure i visitar, saber quines eren les seves  tradicions i els seus menjars típics. La veritat, és que m’encanta viatjar, i és clar, anar a un país sense saber res d’aquest a l’hora de marxar... Això és el que no m’agrada de la gent que viatja només per passar-ho bé. Perquè després, quan tornen, els hi preguntes: quines tradicions tenen a aquest lloc? I què és el que més menjaven?

I et responen: -Ah, no ho sé.

I per a què hi ha anat?

Doncs la qüestió és que jo viatjo per fer amics, conèixer gent nova, diferents maneres de viure i per conèixer les tradicions del país on vaig.

La veritat, és que vaig trobar a faltar a la Natàlia durant el trajecte amb l’avió, però com a mínim  tenia al meu millor company i amic: en Mussi.

En arribar al Senegal, vaig conèixer a una nena que es deia Lawa, i ens vam fer amigues.

Sort que jo sabia molts idiomes, i entre ells el wòlof, que és l’idioma que parlava la Lawa. 

La Lawa, em va explicar moltes coses: em va dir que la major part del Senegal, parlaven wòlof, però que hi havia unes 10 llengües més. Que eren: serer, faula, mandinga, soninké, diola, hassaniyya, balanta, mancagne, tarda i manjaque, en total, al Senegal es parlen una dotzena de llengües.

-De veritat?- vaig preguntar.

-Doncs sí.

-Saps moltes coses del teu país, Lawa- li vaig dir- i això està molt bé.

-Gràcies, les coses del propi país s’han de saber.

Vam anar a caminar i vam anar les dues juntes i en Mussi volant al nostre voltant, a passejar. Menre passejàvem, la Lawa ens anava explicant tot el que anàvem veient.

Em va dir que els agradava l’arquitectura, i que el que mes feien servir, eren els materials locals que tenien: terra, terra, fusta i palla.

-Aquestes cases- deia la Lawa mentre hi passàvem per davant- són les  casameneses, que també són tradicionals del Senegal.

-Que són les casameneses?

-Doncs : són de la regió sud del Senegal, molt tropical i per tant, no té res a veure geogràficament amb la resta del país.

-Tot això és interessant- li vaig dir- saps encara més coses?

-Sí. Sé que hi ha unes persones que s’anomenen “fulani”. Són el poble de nòmades més gran del món, l’origen n’és desconegut.

Com que ja es començava a fer fosc, jo vaig anar cap al meu hotel, que es deia: Sargal, i estava bé de preu. A més a més, havien rebaixat el preu de tot. El preu era de 82 euros, però rebaixat em va costar 56 euros.

A l’hotel, hi havia: lavabos, habitacions amb llits de tota mena, més d’un restaurant, sala d’estar...  Estava prou bé.

L’endemà al matí, vaig anar al restaurant a esmorzar accras, que és un tipus de bunyol, i en Mussi el va tastar.

Després, ens vam anar a trobar amb la Lawa, i vam caminar pels carrers de la seva ciutat, que es diu Dakar, és la capital del Senegal i li toca l’Oceà Atlàntic.

Dakar és molt bonic, a mi i a en Mussi, ens va agradar molt.

La Lawa, ens va explicar, que Dakar està a la península del Cap Verd i és la ciutat més occidental de l’Àfrica.

La religió del Senegal, és la musulmana, per això, la Lawa, cada setmana, va a la mesquita, que és com la seva església. Avui, també hem anat a la mesquita, i després a dinar a un restaurant.

Jo per dinar he demanat Dienne del tiebou, que és un plat de arròs i peix. La Lawa, ha demanat Yyassa d’au de pollastre, que és un plat de pollastre amb llimona o pebre amb ceba. I per en Mussi, hem demanat una mica de Maffe, que porta pollastre o carn amb salsa de cacauet.

Tot estava realment bo. De postres, vam demanar 3 Toufans, es un tipus de iogurt amb aigua ensucrada.

Ala tarda, vaig estar a l’hotel perquè estava molt i molt cansada. I em vaig adormir... pensant sempre amb aquest tal Aurelio Trankinvansi.

L’endemà, o sigui, avui, quan m’he despertat, amb la Lawa (com sempre amb ella), hem anat a veure unes danses, i la que m’ha agradat més, ha sigut el Sabar, que era una dansa molt difícil però divertida. Era com una mena de “rap” on anaven molt ràpid amb tots els gestos.

I abans de l’hora de dinar, em vaig acomiadar de la Lawa, i vaig anar al mateix aeroport on havia arribat, però per anar a un altre país...

CONTINUARÀ...